dimarts, 18 de desembre del 2012

NO VIVIM, SOM VISCUTS

El passat dilluns, 19 de novembre, els grups de tercer i quart de l’ESO, vàrem assistir a una interessantíssima conferència que ens va brindar el traductor, poeta i catedràtic Salvador Oliva. Va començar la xerrada parlant-nos sobre el teatre en general: Explicava que l’art és una mimesi i que, sembla ser, és un concepte un tant confós: “la gent diu que és una interpretació de la vida” però el que veritablement simbolitza, o el que veritablement creu ell que simbolitza, és “l’acció de fer-ho real.” També va afegir que “la funció necessita una bona dicció a càrrec d’uns bons actors, un bon director i una bona posada en escena” i que “si una obra avorreix al públic, és perquè és dolenta, el teatre és un zoo que ha de divertir.” Objectava que aquí, a Catalunya, i a Espanya en general, el bon art escènic escasseja i que on ell el gaudeix més és a França, a Itàlia, a Alemanya o a Anglaterra. “El teatre ens ensenya i ens ajuda a tenir una millor visió del nostres sentiments”- va sentenciar. Seguidament es centrà en Macbeth, l’obra que portàvem unes setmanes entre mans: Salvador ens digué que era un repte increïble traduir qualsevol text de Shakespeare, que eren plens de paradoxes, i els més rics en vocabulari. Ho deixava ja ben clar a la primera escena: les bruixes diuen- “fair is foul and foul is fair.” Per una banda, fair significa bell, o també just, i foul és lleig o fastigós. Trobava que era una frase, gairebé, impossible d’interpretar, massa carregada de significat com per poder-ho fer correctament. Què volien significar aquestes contrarietats? Finalment va optar per traduir-ho així: “ El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic.” I interpretar-ho com la tergiversació de l’obra moral, com la maldat personificada. És per això que, Macbeth, en la seva primera aparició, diu: “un dia tan bonic i tan lleig com aquest, no l’havia vist mai.” Aquests versos són com un eco del que havien dit les bruixes a la primera escena, vol significar que ja està sota la influència de les germanes del Fat, ja està posseït pel mal. Va explicar-nos que, sens dubte, el personatge més pervers i malvat de tota l’obra és lady Macbeth i que és l’ambició la que la porta fins a aquest extrem, el desig de ser reina l’obliga a invocar el mal, a matar i a incitar el seu marit que ho faci. És una dona molt valenta al principi de l’obra i a mesura que l’acció avança la consciència la va empetitint mica en mica, tot el contrari que el baró de Cawdor. Ell, al principi, és covard i no està segur de fer les coses que es veu obligat a fer, però al final creix i mor com un lluitador nat. Els dolents de Shakespeare, diu el professor Oliva, que són “dolents justificats”, que fan el mal per alguna raó. En aquest cas per consciència moral, perquè estan posseïts. Per acabar, ens va fer adonar que les bruixes van enredar a Macbeth des d’un principi: elles van dir-li que només seria mort per algú no nascut de mare (donant a entendre que no ho faria ningú) però el matà Macduff, fill del rei, nascut per cesària i ,per tant, no considerat vingut al món de ventre matern. Seguidament va haver-hi un seguit de preguntes per part dels alumnes en les que deixà clar que “ no té cap obra preferida, totes li agraden molt i per igual” i que “va començar traduint amb tretze o catorze anys textos en anglès per diversió.” Va finalitzar la seva visita signant les seves obres als interessats i posant per alguna foto. Tot plegat, crec que va ser una experiència molt maca i enriquidora per a tothom, és un plaer que un professional d’aquestes característiques hagi acceptat de venir a la nostra escola per parlar-nos del seu treball. És per això que n’ hauríem d’estar tant i tant agraïts. Carla Soler, 3r B.