dimecres, 16 de febrer del 2011

VOCALISME

Cliqueu el següent enllaç per anar als mapes conceptuals
VOCALISME: LA NEUTRA I LA O/U POSICIÓ ÀTONA


Imatge
Per saber-ne més has d'anar clicant:
Posem en solfa
Universitat Pompeu Fabra
Universitat de Barcelona
ésadir
UIOWA

dissabte, 5 de febrer del 2011

L'arquitecte al Teatre Lliure.

L’ARQUITECTE
L’Eden Court, projecte de l’arquitecte Leo Black, és un complex d’habitatges de perfecció i bellesa aparent i, tanmateix, un complet fracàs. L’edifici no ha assolit el seu veritable objectiu, en la seva construcció no s’ha tingut en compte el factor humà i ara hi manca el més important: l’activitat interna, el gaudi i la felicitat dels seus residents.
Res més enllà del reflex de la seva pròpia vida, construïda a partir d’un plànol perfectament traçat amb el qual pretén controlar fins al més mínim detall… però la seva família se li escapa: una esposa que esclata en el seu sentiment de presonera i uns fills que fugen contínuament buscant llibertat en la transgressió emulen, junts, el desencant d’un bloc de pisos abandonat i deteriorat pel pas del temps. L’amor, els sentiments, les emocions…, quelcom que temen i eviten per desconeixença, és en el fons allò que desitgen amb tanta ansietat i desesperació i que busquen erròniament en la superficialitat a la qual estan acostumats.
Immutable en un principi davant l’evidència, en Leo finalment s’adonarà que la família Black es troba immersa en la mateixa farsa que l’Eden Court: l’interior de la construcció (ple de fredor, distància i menyspreu) no ha assolit la seva finalitat, i així el projecte perd tot el seu sentit. De res serveix repassar plànols, fer retocs o reforçar pilars que ja no hi són i que potser no van ser-hi mai; cal acceptar la derrota.
L’arquitecte és una obra d’argument senzill, encertada escenografia i d’un to descarat i punxant però alhora additiu, que ens recorda que no tot surt sempre com ens agradaria, que la perfecció és inassolible i que cal aprendre a acceptar el fracàs. Davant d’aquell projecte construït amb tanta cura però que resulta insostenible no hi ha cap altra solució que destruir, tirar a terra i tornar a començar. Això sí, amb l’enderroc també ens haurem d’emportar una part de nosaltres…
Núria De Paula
2n de Batxillerat
Teatre Lliure de Montjuïc

PEDRA DE TARTERA AL TNC