Un cop vaig estar al cel. Només un i
només amb la punta dels dits. Jo buscava una mirada, un somriure, una paraula,
però vaig trobar una altra cosa...
Ja feia temps que la meva vida era prou
ensopida com per avorrir-se. Era més ensopida que jugar una partida de tres en
ratlla amb mon germà petit, d’aquelles en què el pobre petit s’esforça
incansablement i jo el guanyava i el guanyava, tota avorrida perquè la meva superioritat ja no em produïa cap satisfacció.
Era tot un seguit de dies tous i fets sense
importància, surt el sol i te’n vas a l’escola, sona la campana i te’n tornes a
casa. Deures, estudi, tele, partida de tres en ratlla. Fuig el sol i sopar,
pijama, pel·lícula, música o llibre i a dormir.
Un petit plaer que em donava, no gaire
regularment, era anar a la secció de pel·lícules del Corte Inglés de Portal de
l’Àngel, només de veure les caràtules ja m’imaginava mitja pel·lícula, amb mi
de protagonista és clar.
Els caps de setmana em tancava a la
meva habitació i experimentava la sensació d’imaginar-me que estava sola al món,
tancada a la meva torre, al castell més recòndit del meu regne de màgia. A
vegades, sentia una música que semblava venir d’una sala llunyana deixant ecos
pels passadissos; d’altres, en Freddie em cantava les meves peces predilectes
des de darrere la porta de la meva cambra, però tot s’acabava sempre igual,
quan un monstre esbotzava la porta... el monstre del tres en ratlla.
Passejava entre les fileres de DVDs
perduda en els meus pensaments: buscava un musical, però no era el meu dia, no
trobava res. La botiga era buida i els dependents no sabien on ficar-se,
passejaven amunt i avall fent veure que ordenaven i no em treien l’ull del
damunt, com si anés a agafar-ne una i sortir cames ajudeu-me. En condicionava
aquell ambient opressor i aquells vigilants fent-me sentir culpable
injustament. Ja no sabia per on anava, desitjava fugir però alhora volia saber
com acabaria allò, m’imaginava que jo
era una espia acorralada provant de buscar una fugida impossible...
Desviada del meu rumb, vaig arribar a
un calaix de pel·lícules barates i quan
les barrejava distretament vaig sentir aquell perfum. Va arribar-me molt
suaument, era extremat i fresc alhora, potser una mica carregat amb alguna cosa
com fustes orientals, vaig pensar: com serà la dona que porta això? Segur que
m’agradarà el seu estil perquè només el seu perfum ja m’enamora;
dissimuladament vaig anar apujant la vista i la vaig veure a l’altra banda del
calaix: barret d’ala ampla cobrint uns cabells llargs i sedosos, negres com la
nit, era increïble...
Em vaig fixar en les seves mans
blanques de dits llargs i delicats com de pianista, amb aquelles mànigues
brodades que sortien d’una jaqueta negre, no em calia saber-ne més, era ell i
no ella.
Ja no em calia veure els ulls ametllats,
que em miraven riallers sota les celles perfectes de l’home perfecte, perquè
els endevinava. Era ell, aquella imatge tant clara però tant borrosa quan em
despertava. La meva vida havia canviat, aquell home era real o això vaig pensar
jo.
Jorgina Domènech
3 ESO C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada