dimecres, 23 de maig del 2012

COM ANAR AL CEL I TORNAR



Un cop vaig estar al cel. Només un i només amb la punta dels dits. Jo buscava una mirada, un somriure, una paraula, però vaig trobar una altra cosa...

Ja feia temps que la meva vida era prou ensopida com per avorrir-se. Era més ensopida que jugar una partida de tres en ratlla amb mon germà petit, d’aquelles en què el pobre petit s’esforça incansablement i jo el guanyava i el guanyava, tota avorrida perquè la meva  superioritat ja no em produïa cap satisfacció.

Era tot un seguit de dies tous i fets sense importància, surt el sol i te’n vas a l’escola, sona la campana i te’n tornes a casa. Deures, estudi, tele, partida de tres en ratlla. Fuig el sol i sopar, pijama, pel·lícula, música o llibre i a dormir.

Un petit plaer que em donava, no gaire regularment, era anar a la secció de pel·lícules del Corte Inglés de Portal de l’Àngel, només de veure les caràtules ja m’imaginava mitja pel·lícula, amb mi de protagonista és clar.

Els caps de setmana em tancava a la meva habitació i experimentava la sensació d’imaginar-me que estava sola al món, tancada a la meva torre, al castell més recòndit del meu regne de màgia. A vegades, sentia una música que semblava venir d’una sala llunyana deixant ecos pels passadissos; d’altres, en Freddie em cantava les meves peces predilectes des de darrere la porta de la meva cambra, però tot s’acabava sempre igual, quan un monstre esbotzava la porta... el monstre del tres en ratlla.

Passejava entre les fileres de DVDs perduda en els meus pensaments: buscava un musical, però no era el meu dia, no trobava res. La botiga era buida i els dependents no sabien on ficar-se, passejaven amunt i avall fent veure que ordenaven i no em treien l’ull del damunt, com si anés a agafar-ne una i sortir cames ajudeu-me. En condicionava aquell ambient opressor i aquells vigilants fent-me sentir culpable injustament. Ja no sabia per on anava, desitjava fugir però alhora volia saber com acabaria allò, m’imaginava  que jo era una espia acorralada provant de buscar una fugida impossible...

Desviada del meu rumb, vaig arribar a un calaix de pel·lícules barates i  quan les barrejava distretament vaig sentir aquell perfum. Va arribar-me molt suaument, era extremat i fresc alhora, potser una mica carregat amb alguna cosa com fustes orientals, vaig pensar: com serà la dona que porta això? Segur que m’agradarà el seu estil perquè només el seu perfum ja m’enamora; dissimuladament vaig anar apujant la vista i la vaig veure a l’altra banda del calaix: barret d’ala ampla cobrint uns cabells llargs i sedosos, negres com la nit, era increïble...

Em vaig fixar en les seves mans blanques de dits llargs i delicats com de pianista, amb aquelles mànigues brodades que sortien d’una jaqueta negre, no em calia saber-ne més, era ell i no ella.

Ja no em calia veure els ulls ametllats, que em miraven riallers sota les celles perfectes de l’home perfecte, perquè els endevinava. Era ell, aquella imatge tant clara però tant borrosa quan em despertava. La meva vida havia canviat, aquell home era real o això vaig pensar jo.


Jorgina Domènech
3 ESO C