La meva dolça lluita
Són molts. Venen junts formant un esquadró perfecte, visible des de la línia de l’horitzó. Caminen, amb passes curtes però fermes, sobre allò que aviat es convertirà en un horrible camp de batalla. I venen disposats a lluitar, però també a morir, amb cor fort i ànima valenta. De vegades avancen temorosos al veure’s reflectits en antics combatents derrotats; aquells que ho donaren tot per aconseguir la victòria. Aquells als quals la mort tot els prengué.
El vent bufa rugint cap a totes dues bandes. Aixeca un munt de sorra encegadora. “Encara no hi ha res perdut”. Però saben que hi ho haurà.
En aquest obscur enfrontament, alhora temut i desitjat, ningú està desfavorit. El planer i desèrtic terreny oferirà a tots dos contrincants la possibilitat d’aconseguir
l’altre: l’estratègia en aquest joc pot marcar el seu destí, però qui millor lluiti, vencerà.
Regna un poderós silenci, capaç de paralitzar a qualsevol. L’expectació és tan gran, el cel és tan fosc… Per ara, els combatents resten aturats, sabent que en un determinat moment, uns es llançaran sobre els altres, impulsats per quelcom més fort que la por que els recorre tot el cos. Llavors serà inevitable, les espases s’alçaran cap a la immensitat del cel per caure sobre tota ànima enemiga.
De sobte, un crit de guerra sorgeix dels dos bàndols, rebotant entre les rocoses i emboirades muntanyes, que contemplen passives l’escena del crim. Per molt que dolgui, aquestes mai podran aturar una guerra; hauran de suportar les esquitxades de sang, les caigudes i els continus xocs d’espasa, fins que passi finalment la tempesta.
Centenars de cavalls rebufen, embogits, iniciant un fort galop cap a la línia de foc contrària. Les tropes es trenquen ràpidament, i amb aquestes qualsevol inseguretat que encara pogués existir. Milers de cors bateguen alhora, cada cop més fort, emocionats per conèixer el que està a punt d'ocórrer, creant un únic so, enviant la sang que aviat serà vessada. I ja no hi ha res a fer. Comença la batalla decisiva.
Procedència de la imatge
Avui puc contemplar horroritzada com el meu cor i la meva raó inicien de nou la guerra. Com sempre, algú caurà derrotat, abatut i submís al seu infinit enemic. La boira que em rodeja, estrenyent-me, mai em deixa diferenciar qui és el just i noble. Però tampoc puc fer res per evitar aquest interminable malson.
Només puc resignar-me a esperar, mentre un torrent de gèlides gotes d’aigua mullen la meva escarpada pell, fent rodolar pedres avall; trencant tots els arbres que temps enrere hi havien crescut.
Núria de Paula
4t ESO C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada