Procendència de la imatge
És estrany. Feia un dia que navegava sense direcció, perduda. Aquella espessa boira no em deixava veure més enllà de proa. No aconseguia trobar el camí que em portava al port de Barcelona. La ràdio feia dies que no donava senyals de vida i el GPS m’indicava que em trobava a prop de l’illa de Madagascar, per tant, tampoc funcionava massa bé.
Les meves esperances de tornar a casa a poc a poc anaven desapareixent quan, de sobte, vaig topar amb unes roques. El petit vaixell que duia va bolcar, precipitant-me a mi cap al fons del mar. Mentre m’enfonsava i feia el possible per lluitar contra les onades, vaig poder aferrar-me a un tauló que havia format part de la meva petita nau. No aguantaria gaire en aquella situació, per això vaig decidir invertir tots el esforços que em quedaven per intentar sortir de la tempesta.
Després d’unes hores, la mar va quedar totalment en calma. La boira havia desaparegut. Al meu voltant no veia altra cosa que aigua. Estava deshidratada i molt cansada, així que vaig acabar desmaiant-me.
Al despertar, em vaig trobar rodejada de persones en una platja. Un noi m’estava intentant reanimar amb una mica d’aigua dolça. Li vaig preguntar on érem i la seva resposta va ser Madagascar. No podia ser. El primer que vaig pensar va ser que es tractava d’una broma, però després vaig recordar que les coordenades indicaven que no era massa lluny d’aquella illa. Però, com vaig anar a parar a aquell destí exòtic? És gairebé impossible passar de Barcelona a Madagascar en pocs dies i amb la meva petita embarcació.
En Matthew, el noi que em va reanimar, va ser molt amable de convidar-me a casa seva per tal que em recuperés. Ell era de la meva edat, morè de pell i ulls color mel. Des del primer moment em va semblar un bon noi. Vam connectar de seguida: era molt atent, cortès i no em deixava ni un moment sola per si em trobava malament.
Una setmana després, mirant per la finestra de l’habitació, vaig veure una boira semblant a la que una setmana abans havia provocat que naufragués. No vaig fer-li gaire cas i em vaig anar a dormir. Quan vaig despertar, la boira havia entrat a l’habitació. No veia absolutament res. Vaig aixecar-me del llit i vaig començar a caminar a les palpentes. De cop i volta, vaig topar amb una paret. Però no era la de l’habitació, perquè aquesta estava feta de maons. La boira a poc a poc es va anar dissipant.
Aquells carrers m’eren familiars. Vaig estar caminant una estona quan, de sobte, vaig trobar l’Església del Mar. Però, com he pogut aparèixer al barri de la Ribera? Feia uns minuts que em trobava a casa d’en Matthew a Madagascar i ara estic a Barcelona.
Vaig tornar a casa i tot seguia com sempre. Ningú s’havia donat compte que no havia estat a casa durant dues setmanes. Tot aquell viatge, em va fer reflexionar: a Madagascar vaig viure una verdadera amistat.
Per un moment vaig desitjar tornar amb en Matthew i començar una nova vida, però era impossible que reunís els diners necessaris per a dur-ho a terme. Després, vaig pensar que aquella misteriosa boira havia sigut la culpable de tot. Com la podia fer tornar? Arribava sense avisar i quan menys t’ho esperaves.
Vaig tornar a la normalitat. Anava a treballar, anava a veure als meus pares a la residència i, de tant en tant, parlava amb al meu germà per telèfon. Vaig decidir de no explicar-ho a ningú, resignar-me com sempre, doncs ningú em creuria.
Una tarda quan estava a casa, immersa en la meva profunda soledat, vaig estar pensant que a la meva vida li mancava sentit i no valia la pena seguir així. Però, de sobte, vaig sentir una fredor provinent de la finestra. Era allà. La boira que un mes enrere m’havia fet canviar, estava a l’altra costat. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig deixar que entrés a l’habitació i que m’inundés amb la seva màgia. Per fi estaria amb en Matthew i podria començar una nova vida amb ell... però, realment em portaria aquest cop a Madagascar?
Itziar Fernández Sala
4t ESO C
Febrer de 2009
