VOCALISME: LA NEUTRA I LA O/U POSICIÓ ÀTONA
Imatge
Per saber-ne més has d'anar clicant:
Posem en solfa
Universitat Pompeu Fabra
Universitat de Barcelona
ésadir
UIOWA
dimecres, 16 de febrer del 2011
VOCALISME
Cliqueu el següent enllaç per anar als mapes conceptuals
VOCALISME: LA NEUTRA I LA O/U POSICIÓ ÀTONA
Imatge
Per saber-ne més has d'anar clicant:
Posem en solfa
Universitat Pompeu Fabra
Universitat de Barcelona
ésadir
UIOWA
VOCALISME: LA NEUTRA I LA O/U POSICIÓ ÀTONA
Imatge
Per saber-ne més has d'anar clicant:
Posem en solfa
Universitat Pompeu Fabra
Universitat de Barcelona
ésadir
UIOWA
dissabte, 5 de febrer del 2011
L'arquitecte al Teatre Lliure.
L’ARQUITECTE
L’Eden Court, projecte de l’arquitecte Leo Black, és un complex d’habitatges de perfecció i bellesa aparent i, tanmateix, un complet fracàs. L’edifici no ha assolit el seu veritable objectiu, en la seva construcció no s’ha tingut en compte el factor humà i ara hi manca el més important: l’activitat interna, el gaudi i la felicitat dels seus residents.
Res més enllà del reflex de la seva pròpia vida, construïda a partir d’un plànol perfectament traçat amb el qual pretén controlar fins al més mínim detall… però la seva família se li escapa: una esposa que esclata en el seu sentiment de presonera i uns fills que fugen contínuament buscant llibertat en la transgressió emulen, junts, el desencant d’un bloc de pisos abandonat i deteriorat pel pas del temps. L’amor, els sentiments, les emocions…, quelcom que temen i eviten per desconeixença, és en el fons allò que desitgen amb tanta ansietat i desesperació i que busquen erròniament en la superficialitat a la qual estan acostumats.
Immutable en un principi davant l’evidència, en Leo finalment s’adonarà que la família Black es troba immersa en la mateixa farsa que l’Eden Court: l’interior de la construcció (ple de fredor, distància i menyspreu) no ha assolit la seva finalitat, i així el projecte perd tot el seu sentit. De res serveix repassar plànols, fer retocs o reforçar pilars que ja no hi són i que potser no van ser-hi mai; cal acceptar la derrota.
L’arquitecte és una obra d’argument senzill, encertada escenografia i d’un to descarat i punxant però alhora additiu, que ens recorda que no tot surt sempre com ens agradaria, que la perfecció és inassolible i que cal aprendre a acceptar el fracàs. Davant d’aquell projecte construït amb tanta cura però que resulta insostenible no hi ha cap altra solució que destruir, tirar a terra i tornar a començar. Això sí, amb l’enderroc també ens haurem d’emportar una part de nosaltres…
Núria De Paula
2n de Batxillerat
Teatre Lliure de Montjuïc
L’Eden Court, projecte de l’arquitecte Leo Black, és un complex d’habitatges de perfecció i bellesa aparent i, tanmateix, un complet fracàs. L’edifici no ha assolit el seu veritable objectiu, en la seva construcció no s’ha tingut en compte el factor humà i ara hi manca el més important: l’activitat interna, el gaudi i la felicitat dels seus residents.
Res més enllà del reflex de la seva pròpia vida, construïda a partir d’un plànol perfectament traçat amb el qual pretén controlar fins al més mínim detall… però la seva família se li escapa: una esposa que esclata en el seu sentiment de presonera i uns fills que fugen contínuament buscant llibertat en la transgressió emulen, junts, el desencant d’un bloc de pisos abandonat i deteriorat pel pas del temps. L’amor, els sentiments, les emocions…, quelcom que temen i eviten per desconeixença, és en el fons allò que desitgen amb tanta ansietat i desesperació i que busquen erròniament en la superficialitat a la qual estan acostumats.
Immutable en un principi davant l’evidència, en Leo finalment s’adonarà que la família Black es troba immersa en la mateixa farsa que l’Eden Court: l’interior de la construcció (ple de fredor, distància i menyspreu) no ha assolit la seva finalitat, i així el projecte perd tot el seu sentit. De res serveix repassar plànols, fer retocs o reforçar pilars que ja no hi són i que potser no van ser-hi mai; cal acceptar la derrota.
L’arquitecte és una obra d’argument senzill, encertada escenografia i d’un to descarat i punxant però alhora additiu, que ens recorda que no tot surt sempre com ens agradaria, que la perfecció és inassolible i que cal aprendre a acceptar el fracàs. Davant d’aquell projecte construït amb tanta cura però que resulta insostenible no hi ha cap altra solució que destruir, tirar a terra i tornar a començar. Això sí, amb l’enderroc també ens haurem d’emportar una part de nosaltres…
Núria De Paula
2n de Batxillerat
Teatre Lliure de Montjuïc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)