El grup MANEL, ja fa un temps va publicar en el seu àlbum Els millors professors europeus la cançó Corrandes de la parella estable.
Ara nosaltre podrem fer les Corrandes de la gent de 3r 2010-2011
LLETRA
Ens vam conèixer un dimecres fent cua al Cine Arcadín
i ens ha costat Dèu i ajuda arribar fins aquí
Li vaig oferir un caramelo un vespre de Sant Medir
i ens ha costat....
Una amiga molt amiga venia massa sovint
i ens ha costat...
"Vols venir" vaig preguntar-li a conèixer els meus padrins
ens ha costat...
I ara, ella, porta els nens al cole i jo faig els plats de la nit
ens ha costat....
Jo alimento els periquitos, ella rega el jardí,
i ens ha costat...
Jo sempre compro mantxego maqlgrat ella és més de brie,
i ens ha costat...
Jo sóc un fan de l'Astèrix i ella té tots els Tintins
ens ha costat...
Prefereixo que no parli del seu nòvio de París
que ens ha costat...
Jo sóc de ballar la Konga ella és decanta més pel Twist
ens ha costat...
Jo dic ets un ron amb cola ella vol carta de vins
i ens ha costat...
Ella admira en Kiarostami, jo sóc més de Jaques Tati
ens ha costat...
Jo ja sé 2 o 3 coses ella ja en sab 4 o 5
i ens ha costat...
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits
ens ha costat...
Ella és reina de ses festes jo sóc un home avorrit
i ens ha costat....
Jo la miro i m'espanto no fos que escansés de mi
ens ha costat....
divendres, 10 de juny del 2011
divendres, 25 de març del 2011
PEDRA DE TARTERA
Conxa és una nena que viu al Pallars i que és enviada a casa dels oncles per uns pares que no poden mantenir tants fills. Ella aprendrà a fer-se el seu lloc en una casa que no és la seva.
Conxa creix a pagès i, rere les formes rudes i simples de la gent del seu voltant, coneix l’amor: en Jaume és l’amor de la seva vida, amb ell es casa i té tres fills. Jaume és un home idealista i lluitador que no dubta en aixecar la veu a favor de la República, però Conxa està massa ocupada amb la seva família i en tenir cura de la casa com per fer cas als ideals del seu marit. Tanmateix, veurà la seva vida esquitxada per una política que gairebé no entendrà i s’haurà d’enfrontar a la situació del moment. Conxa no mostra el seu món interior tan ric, en què es qüestiona el perquè de tot plegat. Ella és una dona que pateix i s’arriba a sentir com una pedra de tartera que està a punt de rodolar pendent avall amb d’altres pedres.
“Pedra de Tartera” mostra l’anònima vida de molta gent de pagès del segle XX, gent republicana que lluitaven pels interessos de la seva classe. I, Conxa, mostra la vida de moltes dones que vivien a l’ombra dels homes, ella dóna motius per afirmar que una família no seria res sense una dona.
“Pedra de Tartera” de Maria Barbal ha estat adaptada al Teatre Nacional. Un gran homenatge a l’escriptora de pagès que mostrava les seves arrels en aquesta obra de la literatura catalana, possible gràcies a actors magnífics (com Àurea Márquez que mostrava una Conxa dolça i, alhora, dura o Marina Barberà una actriu molt novella que interpretava a Elvira) que et feien sentir com si fossis al Pallars i a una simple, però molt ben aconseguida, escenografia.
L’obra ens transmet el significat de sentir-se com una pedra de tartera: amuntegada en una tartera, sentint que si algú o alguna cosa encerta a moure-la caurà amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, s’estarà quieta dies i dies...
Núria Lluch
2n de Batxillerat
divendres, 18 de març del 2011
dimecres, 16 de febrer del 2011
VOCALISME
Cliqueu el següent enllaç per anar als mapes conceptuals
VOCALISME: LA NEUTRA I LA O/U POSICIÓ ÀTONA
Imatge
Per saber-ne més has d'anar clicant:
Posem en solfa
Universitat Pompeu Fabra
Universitat de Barcelona
ésadir
UIOWA
VOCALISME: LA NEUTRA I LA O/U POSICIÓ ÀTONA
Imatge
Per saber-ne més has d'anar clicant:
Posem en solfa
Universitat Pompeu Fabra
Universitat de Barcelona
ésadir
UIOWA
dissabte, 5 de febrer del 2011
L'arquitecte al Teatre Lliure.
L’ARQUITECTE
L’Eden Court, projecte de l’arquitecte Leo Black, és un complex d’habitatges de perfecció i bellesa aparent i, tanmateix, un complet fracàs. L’edifici no ha assolit el seu veritable objectiu, en la seva construcció no s’ha tingut en compte el factor humà i ara hi manca el més important: l’activitat interna, el gaudi i la felicitat dels seus residents.
Res més enllà del reflex de la seva pròpia vida, construïda a partir d’un plànol perfectament traçat amb el qual pretén controlar fins al més mínim detall… però la seva família se li escapa: una esposa que esclata en el seu sentiment de presonera i uns fills que fugen contínuament buscant llibertat en la transgressió emulen, junts, el desencant d’un bloc de pisos abandonat i deteriorat pel pas del temps. L’amor, els sentiments, les emocions…, quelcom que temen i eviten per desconeixença, és en el fons allò que desitgen amb tanta ansietat i desesperació i que busquen erròniament en la superficialitat a la qual estan acostumats.
Immutable en un principi davant l’evidència, en Leo finalment s’adonarà que la família Black es troba immersa en la mateixa farsa que l’Eden Court: l’interior de la construcció (ple de fredor, distància i menyspreu) no ha assolit la seva finalitat, i així el projecte perd tot el seu sentit. De res serveix repassar plànols, fer retocs o reforçar pilars que ja no hi són i que potser no van ser-hi mai; cal acceptar la derrota.
L’arquitecte és una obra d’argument senzill, encertada escenografia i d’un to descarat i punxant però alhora additiu, que ens recorda que no tot surt sempre com ens agradaria, que la perfecció és inassolible i que cal aprendre a acceptar el fracàs. Davant d’aquell projecte construït amb tanta cura però que resulta insostenible no hi ha cap altra solució que destruir, tirar a terra i tornar a començar. Això sí, amb l’enderroc també ens haurem d’emportar una part de nosaltres…
Núria De Paula
2n de Batxillerat
Teatre Lliure de Montjuïc
L’Eden Court, projecte de l’arquitecte Leo Black, és un complex d’habitatges de perfecció i bellesa aparent i, tanmateix, un complet fracàs. L’edifici no ha assolit el seu veritable objectiu, en la seva construcció no s’ha tingut en compte el factor humà i ara hi manca el més important: l’activitat interna, el gaudi i la felicitat dels seus residents.
Res més enllà del reflex de la seva pròpia vida, construïda a partir d’un plànol perfectament traçat amb el qual pretén controlar fins al més mínim detall… però la seva família se li escapa: una esposa que esclata en el seu sentiment de presonera i uns fills que fugen contínuament buscant llibertat en la transgressió emulen, junts, el desencant d’un bloc de pisos abandonat i deteriorat pel pas del temps. L’amor, els sentiments, les emocions…, quelcom que temen i eviten per desconeixença, és en el fons allò que desitgen amb tanta ansietat i desesperació i que busquen erròniament en la superficialitat a la qual estan acostumats.
Immutable en un principi davant l’evidència, en Leo finalment s’adonarà que la família Black es troba immersa en la mateixa farsa que l’Eden Court: l’interior de la construcció (ple de fredor, distància i menyspreu) no ha assolit la seva finalitat, i així el projecte perd tot el seu sentit. De res serveix repassar plànols, fer retocs o reforçar pilars que ja no hi són i que potser no van ser-hi mai; cal acceptar la derrota.
L’arquitecte és una obra d’argument senzill, encertada escenografia i d’un to descarat i punxant però alhora additiu, que ens recorda que no tot surt sempre com ens agradaria, que la perfecció és inassolible i que cal aprendre a acceptar el fracàs. Davant d’aquell projecte construït amb tanta cura però que resulta insostenible no hi ha cap altra solució que destruir, tirar a terra i tornar a començar. Això sí, amb l’enderroc també ens haurem d’emportar una part de nosaltres…
Núria De Paula
2n de Batxillerat
Teatre Lliure de Montjuïc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)